Descarreguem el poc fato tècnic que necessitem. Vull ajudar el David, i de forma encara maldestra intento muntar un micròfon, però desisteixo, encara el trencaré. Poso un dels altaveus damunt una cadira, a l'inrevés; sort en tinc del David. Decideixo que val més que em dediqui a posar els meus llibres damunt la taula, ben col·locats, perquè facin bonic, perquè em facin companyia, i perquè ningú prengui mal.
La Núria Gil, organitzadora i amfitriona, ens demana si necessitem alguna cosa. Res, només públic.
Encara falten deu minuts per començar, i vivim aquells moments d'incertesa, de temor que vingui poca gent. Penso que, com a mínim, vindrà el meu fill, amb alguns amics de P3, i això ja em fa molta il·lusió, perquè encara no m'ha vist mai fent aquest recital, tot i que sé que li farà més gràcia la guitarra del David, i es mor de ganes de tocar, però no gosa.
I a poc a poc arriba més gent, i les cadires s'omplen al vestíbul de la URV, i comença Ploure, el conte amb què iniciem el recital, i brollen les primeres notes de la guitarra, i sura la màgia.
Conte rere conte, la gent ens escolta atents, el millor dels regals. Procuro no mirar a ningú en concret, i menys encara si són coneguts, per no emocionar-me. David em dirà després que més d'un sí que s'han emocionat.
Estrenem la versió de la Petita balada del David, amb la lletra que li he afegit, agosarat intrús, que podeu escoltar en aquest vídeo.
Arribem al final, com sempre, amb el recull de nanocontes d'amor, però ningú no es mou, i llegeixo un nou conte més, i David li improvisa una música d'acompanyament; és un geni.
I ara a esperar la propera actuació, molt especial per a mi, al meu poble, a Cornudella de Montsant, el 6 de juliol, durant la 6a Jornada Literària.
I tant de bo ens surtin més actuacions aviat, perquè m'ho demana la pell.
Si esteu interessats, més informació a http://relatsguitarra.blogspot.com
